historieta Gizel consciencia universal

Serà una tarda que corres distreta i vas a ficar-te en l'aire calent d'uns grans magatzems. Allà, just allà, retrobes l'amic. Abans d'endinsar-te, seguint una estela de vent i de gent, ell seu a la porta. No toca la flauta i sembla dormir però a tu et cau el cor i penses que és mort i et gires i el mires. Allà assegut, el gat al costat i un gos marró. No val caminar. T'estimo. Tocar-te perquè tu m'abracis i els teus animals que ja m'esgarrapen de tanta alegria que t'he retrobat. Donar-te la mà i fer junts la dança d'aquells vells amants que no ho sabien fins aquesta tarda. Dir-te que us enyoro. Trobat el camí.
"De les 21 civilitzacions que han existit al món, només en subsisteixen sis: tres orientals: xinesa, japonesa i hindú; l'occidental d'Europa i països per ella colonitzats, l'Islam i Rússia. La Xina i la Índia són les més antigues, subsisteixen sense interrupció des de fa 5.000 anys. L'occidental neix l'any 700, filla de l'helènica.
(...) Així com l'harmonia és el karma quiet, la transformació és el karma en acció, i es mou per restaurar l'equilibri de l'harmonia universal. De la mateixa manera que la ment es va encarnant en diferents cossos materials al llarg de moltes vides, tots els éssers, espirituals i materials, vius o inanimats, van transformant-se els uns en els altres al llarg de milions d'anys i innombrables processos de transformació. A Occident, la lògica inventada pels grecs va imposar unes regles de pensament que exclouen la metamorfosi. Segons la lògica, A és diferent de B; per a la metamorfosi, A és igual a B. Occident va posar èmfasi en les distincions, separà les coses i les va definir com a objectes, essències i conceptes. A Orient no existeixen objectes separats, sinó camps de successos, conjunts de fenòmens que relacionen entitats contínuament canviants. És curiós observar que la ciència occidental moderna, en penetrar els secrets de l'àtom, ha començat a acostar-se a la visió oriental. La conseqüència filosòfica de la teoria de la relativitat és la substitució de l'espai i temps newtonians pel continuu espai-temps relatiu.
(...) Segons la filosofia oriental i la filosofia hermètica occidental, l'univers procedeix per emanació d'un ésser únic, en estat d'energia sense forma. Els plans d'existència més propers a la font d'emanació són més lliures i sense forma; els plans més allunyats són menys lliures, perquè estan molt formats, el plà material és el menys lliure perquè està ple de formes materials pètries, permanents, plenes d'inèrcia, de lligams, d'energies de cohesió. Sembla com si l'Ésser únic de l'univers existís en una gamma o espectre de freqüències que van des de la suprema llibertat i mobilitat de la llum, fins la pesada immobilitat de la matèria. Per això els alquimistes treballaven per transformar la matèria en or, el cos en llum, el lligam en llibertat.
(...) La principal característica de la Consciència Còsmica és, com el seu nom indica, una consciència del cosmos, de la vida i l'ordre de l'univers. Junt amb la consciència del cosmos, hi ha una il.lustració intel.lectual o il.luminació que ja de per sí col.loca l'individu en un nou plà d'existència, el fa gairebé membre d'una nova espècie. A això s'afegeix un estat d'exaltació moral, un despertar del sentiment moral que és tan important per a l'individu i la societat com l'augment de poder intel.lectual. La qüestió és pràctica i important: els nostres descendents albiraràn, com a espècie, tard o d'hora, la condició de Consciència Còsmica, de la mateixa manera que, fa molt temps, els nostres avantpassats van passar de Consciència Simple a Autoconsciència. Aquest pas evolutiu s'està donant ja, homes amb aquesta facultat són cada vegada més comuns i, com a espècie, ens estem acostant a l'estadi d'Autoconsciència on es pot donar la transició a Consciència Còsmica. En el futur, religions, sacerdots, ritus, credos i oracions, tots els intermediaris entre l'home i la Consciència Còsmica, seran permanentment substituits per l'experiència individual directa. No existirà la culpa, ni es desitjarà la salvació. Els homes no es tormentaran amb la mort o el futur. Cada un sentirà i sabrà que és inmortal, que l'univers sencer, com tot el seu bé i la seva bellesa, és per a ell i li pertany per sempre. El món poblat per homes dotats de Consciència Còsmica serà tan diferent del món d'avui, com aquest ho és del món abans d'aparèixer l'Autoconsciència". D'un llibre llegit quan no importen els noms
Gizel corria pel bosc flotant de fils que enrampen i la sentíem, asseguts a l'herba, voltats de fanals, quan celebràvem l'haver-nos retrobat. Senyors de Ciutat, bevem i cantem, fem voltes al foc elèctric que ens porta la sort animal. Pintats groc i verd, no parlem, bevem. Riem.
"He obert un camp de tres solcs a la falda de la muntanya. He plantat un parell de pins i unes mongetes verdes. Quan fa calor, em banyo al llac; quan refresca, canto a la vorera. Sóc independent perquè em basto a mi mateix. Qui pot fer-me res? "
És festa de fades. És tanta la gent, al parc d'arbres vells, avis de cent anys; al fons, el soroll d'aigua que corre, el cercle és perfecte, comença molt lluny, on els trobadors llepen la guitarra i toquen les flautes el cant de Gizel, mil flors jeuen mortes cobrint l'amulet. Maragda, la bruixa de la Font del Gat, s'afanya a portar les drogues que fan veure l'interior. Cap cara és prou bruta, cap gemec real. Musica dels salzes, nogueres, alzines, són nostres parets en aquest palau que és parc dels bons nans..
El Senyor del Cant, Gat i Gos es llepen, davant per davant, saps que no el tindràs però neix el somriure, descobert company. I parla amb bon seny dama Bonalluna.
-Gràcies Giriplau, Ferraveu, Sigilon, Ninaua, Corsepet, Pirinau i Blanquet, nans i esperits al servei del Sol. És al vostre parc on Nos iniciem. Gràcies a les Bruixes i les Prostitutes que ens ajudareu. Amats tots els Manguis i els Bojos tan lliures que no permetreu que ignorem res. Amat Ricalpeu. I el Senyor del Cant. Gràcies a l'anciana que sap, llum verda esculpida amb túnica d'or que ella visità per tenir intuïció. Gràcies a la Dama del Llibre, ànimus del món, que posà a les mans d'ella Idealisme. Gràcies a la dona que llegeix les mans, ombra de la Lluna que la desvetllà. I gràcies per fi a Dama del Paraigües, mare que ella encara no ha albirat. Per Dames parlo i jo us dic que, ara, ella es dirà Dama del Son.
I una imatge de Bonalluna et cau a sobre per fer-te un bes. És per la boca que es fica al dintre, corre per tot, les energies fan tremolar en flaix brutal, la llengua d'èxtasi, dorm i es desperta, et cauen dents, tancats els ulls que és quan se n'obre un altre més. Dama del Son, tingueu bon dia.
No para ni així la festa. Homes de barba teranyina i dones amb cabells de bruixa, coloms estufats i els gats d'ulls encesos que busquen pardals, avis que vas veure buscant al contenidor, nenes pell fosca filles del metro, tots ballen junts però no hi ha música. Ratolins corren per entre els plàtans, vestits-parracs i la pau d'ànima. Giriplau t'agafa la mà i crida TOTS A DINS DEL LLAC! Saltes amb tots i és sensació, dins l'aigua verda, són quatre pams, toques nenúfars, t'esquitxen i esquitxes molla com els ànecs que mai no has tocat.
-Reposeu dins l'aigua, deixeu-me parlar, perquè Jonc de Grand, el bon desdentat, es vol explicar.
-Sabeu l'objectiu que ens ha aplegat: cal trobar Gizel que està atrapada al món comunicat. Gizel en diem, Caixa de Pandora, on viuen per sempre les nostres consciències. Gizel segrestada en ones elèctriques, no volen que s'obri, si no és pel bé del Sistema. La màgia ens ajuda, silenci esperança honor caritat natura aventura. No volem crear móns nous ni poders. No perseguim cap motiu egoista, només que els carrers siguin sempre lliures. Destí ens hi implica. Arriba una nova consciència on Gizel serà l'Un-Mateix. Quan Dama del Son desperti i ho sàpiga, en màgia simpàtica, ho sabrà el món.
-Serà el final? - pregunta un pardal
-Només nova fita.
Ningú no aplaudeix. Tothom va fugint quan el pare sol s'estirgassa i neix. Uns homes de verd, amb una manguera, envien mil gotes a fulles i terra perquè es desperti el parc dels bons nans. Els ocells eixorden i mouen les branques que l'aigua esquitxa, homes verds se'n riuen i ens cau damunt l'aigua. Pobres remullats! L'humor del matí, no et mous i et mires les robes tan brutes, que necessitaven més que tú la dutxa. Riem i és ressaca. La nena i l'avi, els últims que queden. Mentre, al sotabosc, ullets vermells riuen amb ells.